Dolces cadenes

2010-02-13T21:16:00.001+01:00

Camines sobre rajoles velles
estrellades de pols i de històries.
El teu orgull va davant, altiu,
al tercer dia caigué.

Ferit. Metamorfosi d'odi,
primera etapa.

A la fi, negre i fineses d'or.
Un que pica i un que jau,
un que tanca i un que dorm.
Silenci, foscor. Impotència.

Les tisores de la daina

2009-12-25T22:39:00.002+01:00

Amb un clic de tisora treu un nus que vaig estrènyer massa, i amb l'estirar d'una punta del fil la sang torna a brollar de les parpelles.

Puc tornar a obrir els ulls amb una visió enrogida del món.

Perdo el nord i el verd de l'iris. Perdo mons enemics.

El psicoanalista, de John Katzenbach

2009-08-02T20:01:00.001+02:00

Títol: El psicoanalista
Editorial: Ediciones B (per a ZETA bolsillo)
Autor: John Katzenbach
Preu: No el recordo, fa temps que el tenia comprat i pendent.

Llibre comprat a la zona comercial per excel·lència de Tarragona. Triat pel títol i per la breu descripció que porta a contraportada.

Un clar exemple dins dels llibres del suspens psicològic. Tramat perfectament, em pregunto com es fa per a elaborar un llibre que té forma de trencaclosques i que encaixi tan bé tot. On cada detall té significat. On la relectura proporcionaria noves troballes per a enriquir una redacció i un estil inmaculat. Al final cada fragment i cada pista, s'estimen i casen per elaborar una obra que em costa imaginar en quant de temps va ser escrita. Admiració res més. Impressionant.

El vocabulari empleat denota en l'autor coneixements en ciències criminalístiques, filosofia, literatura clàssica i no tant clàssica, religió, i sobretot, psicologia. Entre altres.
Tot i així, es entenedor i no resultat complicat, gens.

He de reconeixer que buscaré més obra de l'autor. No m'havia passat abans en cap autor, però el que sento per aquest llibre és alguna cosa superior a la idolatració. Totalment recomanat.

Capítol 2: El reflex del jo

2009-06-28T17:03:00.001+02:00

Passaren dies i dies de més aparentar, de donacions, de regals i bones cares, de quedar bé i saber fer. Vam passar molta gana. El pare no em donava explicacions de què passava, el pare no em volia dir que feia amb els diners, però jo ho sabia. Sabia que els donava a altres nens, que els comprava caramels i els deia que a mi no em diguessin res, i ells contents, i jo a casa. No tenim ni estofat per sopar.

Carlota em deia d’amagat que no patís, que tot va bé, que les botigues fan festa i per això no podem menjar, que no hi ha rebost, però sé que m’enganya. Ella va amb el pare, no m’estima, no.

On són els diners de casa? On són que no els veig?

El pare amb els dies feia pitjor cara, barba poc arreglada, descolorida de les puntes i despentinada del bigot. Pels mal posats al cap i cara de cansat, cara de no tenir ganes de res, ni d’anar al teatre que tant li agrada. Ell ja té prou catarsi amb el que pateix, no cal tenir empatia amb cap personatge del segle XVI, ni sofrir de nou la indiferència d’unes classes socials restrictives i redundantment classicistes. El pare té ganes de llit i foscor. Però malgrat tot, ell menja.

Van passar dies i molts dies fins que la rutina es va trencar a casa. La porta de fusta clara va deixar-se copejar per algú des de fora. I la Carlota passadís avall a obrir, i preguntar qui és i per qui demana. L’home contestà, què demanava pel senyor, aquell home que n’és de generós quan cal i tant o més d’egocèntric quan vol.

La Carlota el va mirar com sorprenent-se amb la descripció, i pel posat que va fer crec inclús que va dubtar de dir-li al visitant que s’havia equivocat, que no hi havia cap senyor. Poruga no ho va fer, vol conservar treball i salari. Avisà al senyor, el senyor de Pujol demanava amb un barret escorregut entre les mans.

No us cregueu que el pare va baixar ràpid. Anava amb un pijama de ratlles, despentinat i deixat. Les sabatilles de rus canviades de peu, i malgrat això, ni s’adonava de l’error. En arribar a la porta, el senyor de Pujol semblava buscar quelcom al sostre de l’entrada. Un sorollet del pare el va fer reaccionar, i sense paraules ni d’un ni d’altre, el desconegut li donà un sobre al pare, i marxà donant-li uns copets al pit. Més secret, el pare no em digué res. Guardà el sobre i a hora de berenar la Carlota em donà pa de llet i xocolata i mig pastisset de cabell d’àngel. Quasi em queien les llàgrimes. Feia molt que no podia tastar dolç. Carlota, riallera, em va dir que no em deixés res per a demà, que m’ho mengés ràpid abans de que la fera es despertés de fer la migdiada de la tarda. Ni engrunes van quedar al plat.

Després d’aquesta tarda vaig tardar molt a tastar el sabor ensucrat a la punta de la llengua.

Em vaig fer una pilota amb draps que la Carlota ja no podia utilitzar, embolicada amb més draps. Tenia bonys, i no rodolava massa bé, però no hi havia res més, era això o jugar a colar pols als corrents de vent.

Pareixien temps de guerra, amb la contra que havies de suportar veure els coneguts gaudint de capricis i exotismes importats de països de nom quasi impronunciable.

I a sobre, per si fos poc, pareixia com si coincidint amb les males ratxes m’hagués nascut al cap la raó i l’anàlisi, el seny, i la més dura, la consciència.

Aquests dies mossèn Pere va començar a cridar-me per ajudar-lo entre setmana. Els primers dies només preparava osties. Farina i aigua, ben espès, passat entre reixes per fer una capa fina, ben fina, transparent quasi, i després de tantes delicadeses per fer-les, clac! I la màquina les talla per fer-les rodonetes. Hòsties consagrades fetes per algú que te com a origen un país que no segueix aquella mateixa religió. Practicant obligat, de poble ras, fent hòsties consagrades, cos de Déu, i el cap fent ram rum ram rum, i pensant, analitzant detall a detall.

Als pocs dies li vaig preguntar a en Pere el motiu de fer una hòstia més gran, la qual es parteix en 3 trossos a cada missa. El ritual era sempre igual, les paraules “ el cos de Crist...” i el mossèn que aixeca a l’aire la peça, com volent mirar a contrallum amb Crist com a filtre. I la parteix en dues parts iguals, i ell combrega amb una de les parts, i l'altra, encara es trenca en dues parts més, de quart, que es barregen al calze amb la resta, rodonetes.

No era de destacar que només hi hagués una de diferent? I que fos aprofitada pel mossèn i no pels fidels, que a la fi, feien possible el ritual? I ell em respongué com recriminant-me la meva ignorància:

- Fill, no saps que aquella representa Déu en ell mateix? Aquella es la perfecció que nosaltres no tenim, la unitat i el bo de Crist, la seva omnipotència, que es indubtable.

- I la resta, les petites, són menys perfectes? I tot i així, les dóna als creients? Què creu que em fa pensar tal actuació? Em sento subordinat i menyspreat. Perquè no les fa totes grans i totes perfectes?

Em va dir que no podia ser, que al món existien unes normes i unes lleis, que cadascú rebia el que li pertocava, i que no érem ningú per jutjar res i molt menys per ni intentar canviar-ho.

I al tornar a casa ho vaig estar pensant. Que injust és tot plegat. Jo no vull fer el que he de fer, jo vull fer el que jo vull fer, el que jo m’imposo. Que estrany que a la fi, tot té normes, el comerç, religió, política, economia, societat, i vida personal, amb la seva moral universal imposada per una parcialitat d’aquest mateix.

Què difícil ser feliç, en un món on no decideixes qui ets ni que has de fer. Quanta alienació ignorada i amagada. M’estic fent un català conformista amb esperit de tocacollons.

Realitat fugaç

2009-06-26T17:39:00.002+02:00

No puc respirar, l'aire és tan ondulat i tan espès! Ara que puc dormir les parpelles m'han volat com dues papallones. Em molesta la llum.

Em fa mal el clatell, un clau vol sortir de dins a fora. La llengua no para, em sembla que té convulsions. Quin col·lapse més deliciós!

Qui sap si ploraré quan la tranquil·litat envaeixi el meu nas. No vull respirar colors. Només veure els ocellets que surten del teu cabell.

2009-01-29T01:00:00.002+01:00

Coneixements innats, sorgits d'una flor, d'un plat, un margalló tendre. Inexistència de prejudicis. Llibertat que et porta a no res. Et porta a tot i et perds. Ambiciós. Indiferència a les crítiques. Opció amb informació. No a l'aprenentatge vicari. No a la popularitat. Autodeterminació. No enteniment.
Lemes. Nous espais. Fums. Vapors. Paraules. Desaparició. Reaparició i desaparició. Anonimat.
Jo decideixo.

2009-01-23T19:45:00.006+01:00

Però els savis van parlar
aconsellant-me moure'm.
Faig cas.

Ja les fums s'han dissipat.
I les pedres criden clares.
Xip-xap.

Peus estavellant-se a terra.

Dolça vida, amarga

2008-12-22T21:10:00.003+01:00

I es tirà al forat de l'ascensor, com volent rebotar i arribar als núvols, on hi ha tota la maquinària que engrassa el món, el que coneixem i que veiem pujar i baixar, i natros amb tot.

Titelletes sense voluntat, amb ulls agraciats que s'ho miren tot. Cigarret a la boca i a fer més núvols. D'aquells que pugen, baixen i desapareixen i fan que tot torni a començar, en un acte que sembla un reflex d'ell mateix.

Com un etern retorn. Com una ombra del que ens estem perdent. I que al final sembla que alguns preferim perdre'ns.

Som en un món paral·lel, esgarrapant miralls. Quan vulgueu veniu-nos a buscar i a veure qui es queda on. Jugarem a corda.

La nena de les cues us espera asseguda.

Buscant

2008-12-22T14:13:00.004+01:00

He perdut la clau del calaix de les paraules i ara només sé dir fileres de lletres sense sentit i sense direcció.

Sóc l'experiment d'un dadaista. Ho sento.

Coherència coherència... Tites tites!

El gos del rei

2008-11-28T22:10:00.003+01:00

La por va voler amarrar la fera amb només tres dits de cadena. I s'ofegava, s'ofegava... La llengua cada vegada més enfora, més seca, escanyat. Les dents que tant espantaven els serves del rei li anaven grans. Però ell no podia...

Anys després el va soltar, i pobret era tan manset que no gosava ni bordar. Es va asseure i només de poc en poc, donava la pota. Això si, amb molt d'estil.

L'inspiració manca últimament. Disculpeu. Massa coses al cap com per a que en surti res coherent.

L'espectacle de la íntimitat

2008-11-21T11:58:00.003+01:00

Algú s'ha preguntat quant ocupa un batec? Si és un instant o pot perdurar per tota la vida? Potser alguns dels nostres cops de cor romanen a l'espai, en forma d'eco imperceptible i tan ínfim, que només els esquimals, dins la seva calma, el poden sentir, com un castell de focs.

2008-11-19T18:19:00.003+01:00

Papallones estàtiques, dualitat de colors. Remolí de paciència. Filtratge de pols, de goma i fums.

Caminar suau, delicadesa al trepitjar, Rambla amunt, Rambla avall, apunts en mà. Panxa buida.

Decepcions i alegries que es sobreposen en qüestió d'hores. Nerviosisme i tranquil·litat. Un copet a l'espatlla.

M'he enamorat de la vida, m'he enamorat d'ell i d'ella.

Ones radioactives, l'habitació és un camp de batalla.

Destí, espero que vinguis carregat.

Repetir (i repetir (i repetir(i repetir(i repetir))))...

2008-11-15T02:39:00.005+01:00

El temps s'escampa en un plat ple de tomata fregida. Es senten olors de tancat però ha estat obert tot el matí. Sembla un engany ser aquí, però sé que no m'equivoco.

Porto dos pizzes per al senyor de la casa, carrer migdia 38. M'obre i es repeteixen les sensacions.
Perdo coses que no tinc a les butxaques, perdo coses que no toco i que no percebo. Em roben quelcom que no recupero i que semblo perseguir, inútilment.

Torno amb mil revoltes entremig. La fum s'escapa. S'ha posat color. Regalima oli del pedrís. Reixes. Olor de tancat. Mentida.

Jo.

Vestit de festa

2008-11-11T23:08:00.004+01:00

Era com una foto enganxosa, d'aquelles velles de mirades perdudes i roba negra. Amb el marc groguenc i el blanc i gris i fosc perduts. Amb pols.
Es veien quatre velles assegudes en cadires de bova i cosint bous que tenien forats. Cares que reclamen viure els nostres dies. Que clamen l'últim ball i l'últim jugar amb l'orelleta amb un nuvi que no està per la feina.

Dies de menjar peix i morralla i caldo, i menjar trenta-sis amb el suc de dues vetes i quatre espines sagnants. I arròs i cabeçut. I pa i aigua.

Tornada de tot i embolic de l'espai-temps per a reviure tot lo bo i millor, i fer barreja de colors i que la foto no plori més. Arruguem l'univers i apropem estrelles. Quatre velles de mar...

Aigua

2008-11-09T18:09:00.005+01:00

Es fa de nit, comença a fer fred. Les flors es tanquen amb la foscor, com cors desconfiats. Es queden a casa i no volen sortir.

Quan miro d'encendre la llum de la sala per posar-me el pijama, elles trauen un ullet per veure si és el dia, tímides. Amb pestanyetes de dolçor. Innocents. I en veure que no, es ruboritzen i tornen a dormir.

Apago la llum i no les sento. No ronquen. Són elles, perfectes, les que em suporten a mi i em treuen malsons del cap. I només volen aigua. I d'això me'n sobra. Cada matí, elles aigua i jo content.

Dia, dia, dia, dia per sempre. Pestanyetes de dolçor.

Foto: http://boni.bloc.cat

La terra alta fa vaga

2008-11-06T08:23:00.001+01:00

Era un dia onze
quan ell va marxar,
pobre, a carregar
ferralla amb brut bronze.

Deixalles socials
enmig de fums blancs.
Em miro les mans.
I veig homes alts.

No teniu vergonya!
M'he tallat guardant
merda sense guant.
Mort a la cigonya!

Més nens no vull.
Em rodola el cap.
Sóc el vostre drap.
I ja l'ego els bull.

Em guanyo la vida
rentant-vos el cul.
Mil cares de ful.
Ara vaga de mida.

S'ha acabat. Dic prou!
Que s'acabi el món
Rius fosos de pedra.
Ja ho sé. Ara us plou.

Que l'aigua us renti
la cara, almenys.
Jo no accepto menys.
Dic adéu a qui em senti.

La meva apocalipsi

2008-11-04T19:05:00.000+01:00

Eren quarts de sis i m'afanyava a obrir la porta. Era la última vegada que el veuria i no el vaig rebre, vaig girar la cara i ell marxà.

La ment em feia pessigolles i la panxa em moria per dins. Amb el cap entre els genolls i asseguda a terra la nina mirava on la llum era negra.

Varen passar molts anys i la llum enrogia de sang, en tres segons el genet tallaria amb la dalla i jo havia de posar el cap a la taula. Cop de porta, soroll de panys.

El genet em talla, els altres tres esperen...

Cadenes

2008-11-03T20:49:00.000+01:00

Tristes paraules d'enginy popular articulades per una Clàudia inconscient.

Miris on miris tot és roig, reflexió d'encesos turons, tria del teu desig reticulat.

Jo tenia tota la confiança en tu, i sense esperar-ho, per l'esquena, m'has clavat l'espasa d'ataronjat mànec, verí mortal dins la plaça de la seva obsessió, real perversió. Atrevides faldilles negres, blanques botes de cor tallat, vaig veure la teva retirada, com t'escapaves de la meva vida, i jo, enmig d'un toll de sang, reflectit als meus tristos ulls, intentaré atrapar-te en l'horitzó, ratllant al cel engroguit quatre barres roges, senyal de l'estimada pàtria, reclosa com jo, esperant la llibertat.

Et deixaré dues perles negres i una cadena i un pètal de rosa, en senyal que el meu cor oblida i s'enyora, esperant a la vora d'una fosca cova, per inútils espectres lluminosos vigilada, on la meva ànima romandrà reclosa, d'acord amb la meva voluntat, al costat del Pare.

Elements

2008-11-03T01:00:00.005+01:00

Em quedo sec; em beuen a glops. Vaig a posar-me una estona baix la pluja tarragonina.

Vull fondre'm escales avall, i mullar-me els peus al mar, i gelar-me en sentir l'aire del tren al passar.

TXU-CU TXU-CU TXU-CU. Soroll.

El meu primer podcast!

2008-11-01T15:14:00.010+01:00

Ja està aquí el primer podcast del bloc fet per mi! Tot i que la inexperiència i el constipat no m'han ajudat gaire amb la veu ni amb el domini del programa de gravació, ho he fet amb ganes i amb intenció de repetir.

El text (per no fer una malesa en el primer intent) és un poema meu publicat ja fa un temps en aquest bloc i que es diu "Als meus ulls".

Aquí teniu la lletra i més avall, el dispositiu de reproducció. Espero que us agradi.

Als meus ulls
Si algú podés veure,

llimones als meus ulls.

Si algú podés veure,

com se'm cremen

i perden color.

I se'm queden grisos.

Si algú podés veure,

les interferències

i la manca de brillantor.

I pogués fer-me recuperar

colors verds.

Jo li daria

els meus ulls.

Color de llimona.

S'amaga la Lluna

2008-11-01T09:00:00.002+01:00

Vaig saber que la Lluna es negava a fugir,
vaig ignorar el seu riure humiliant,
i la vida em vestia cada cop més gran.
L'existència agra no em deixava morir.

La Lluna pareixia minvar al matí,
poc a poc la llum l'ofegava amb paciència.
Ara destrossada la meua adolescència,
tocava madurar el cuir quasi agostí.

La Lluna s'ha mort i el riure ja s'enfosqueix,
perles negres no et compraré mai de la vida
perquè són cares de treure de la buida,
com car és l'amor que sent per tu aquest boig meix.

Mons camins del món

2008-10-31T09:02:00.005+01:00

Vinc demà
si tinc sort.
Sóc absort,
molt perdut.

Vull ajut.
I llurs mans.
No descans,
no tinc son.

D'un malson
vull fugir,
redimir
tota culpa.

Quasi quinteta

2008-10-30T13:18:00.004+01:00

Camises blanques desfogades,
pantalons que et remarquen l'home.
Mirades que no són debades
i el meu sexe, a borbollades.
Fita de línies publicades.

Dret al dol

2008-10-29T19:55:00.002+01:00

Núvols de ràbia, negre el cel que em demana. Ignoro la seva crida i fujo carrers amunt per l'avinguda més estreta. Em crida més fort i tota jo tremolo. M'aturo i em deixo vèncer. Diuen que vaig sagnar per una orella quan vaig rebre la contesta. Una bandera blanca no era suficient, havien d'aconseguir més i em taparen amb covardia. Des de les altures un tret de trabuc, feréstec i fred, poca cosa pel meu cos, jo volia quelcom més ambiental, alguna forma més dolça i calculada, pròpia del botxí. Diuen que vaig plorar i que el maquillatge se m'escorria entre les galtes.

Desgraciadament va ser una mort ràpida, no vaig poder gaudir el dolor i l'alegria dels últims instants. Romania estesa al carrer inconscient de que no podria lluir el dol de la meva pròpia mort. Ninetes blanques, el cos ja em rapta i em reté lleugerament immòbil, la voluntat ja no és meva i la raó ja de poc em serveix, l'ànima m'abandona i no vol saber res de mi, em guarda rancúnia per una vida plena de prepotència. Els meus defectes volaran a conquerir nous innocents i a corrompre un poc més la societat, les meves qualitats mai més seran per ningú. I a la fi sols només jo quedo, el que era jo, l'essència, que sagna i mor, sabent que no ha tingut dret a doldre's de la seva mort, al dol. I ja per fi desconeix el que fou, el que visqué i quan morí. Res més que aire sóc que et vigila des dels cels.

Ara et crido, no fugis que jo covard malmetré una mica més la societat i faré que sagnis. Tret de trabuc, feréstec i fred.

No entris (hi ha el secret més secret del món)

2008-10-28T12:44:00.004+01:00

Avui he decidit parar el temps i jugar una estona més. El ritme dels rellotges s'apaga només si pots fer que les muntanyes parin de tocar les guitarres elèctriques.

Pobre qui no m'entengui...

Podcast!

2008-10-28T07:50:00.002+01:00

Us deixo amb el podcast que en Jacme, del bloc El basar de les espècies, em va regalar d'un poemeta que vaig penjar aquí fa unes setmanes.

Ara estic provant de fer-ne jo també, espero que aviat en pugui penjar algun.

Gràcies per poder fer que em senti!

Capítol 1: De les formes a l’alienació

2008-10-26T20:27:00.003+01:00

El teatre va quedar absolutament immòbil al veure al senyor Ming caure per les escales que uneixen l’entrada principal amb les localitats de luxe. La tela que cobreix les escales, d’un roig de moda aquell any, podia haver jugat un paper clau. De vegades no n’hi ha prou amb fixar-t’hi, cal quelcom més.

De seguida un grupuscle de gent s’apropà per demanar-li com estava. El senyor Ming els va despatxar de males maneres, argumentant que és de mala educació mirar algú quan cau, que s’ha de fer com si no s’hagués vist res per conservar el nom d’aquella persona.
Va marxar maleint la senyora Pujol i tota la resta d’invitats a l’obra.

Els assistents però, no en van fer cas, i minuts després, gaudien d’un espectacle ple de classicisme i saber fer. El silenci i la educació reinaven les localitats, i una simple tos podia ser entesa com signe d’avorriment. Res a dir, res a fer, mirar i pensar, mirar i pensar. L’obra arreplegava la realitat i la feia poca cosa més que un somni recordat.

El senyor Ming en canvi, en va ser més conscient aquell dia, de la realitat. No va deixar de torturar-se suposant què pensava la resta de classe benestant que l’havia vist caure. No deixava de maleir i maquinar com fer per a que tot allò fos oblidat i poder així recuperar una fama suposadament perduda. Per pensar massa en la realitat, rondava per casa una mica extret d’ella mateixa. Els excessos conviden a provocar el contrari d’allò que es pretén amb ells.

Es feia ja hora de sopar. La criada del senyor Ming, una noieta de nom Carlota no tardaria a aparèixer amb un carret de viandes per l’amo i el seu fill. Ming va fer sonar la campaneta, que jo interpretava com un sinònim del nom de Carlota, com el seu substitut, com el reflex de la seva bellesa o com el seu pronunciar per a la ment d’algú que no en sap de parlar. Com s’imagina algú sord i mut que es pronuncia el nom d’algú tan realment estètic i proporcionat? No es podia dir de cap manera més que trinc trinc trinc, tintineig metàl·lic i harmoniós.
Els rinxols van tardar segons en arribar fins a la porta i preguntar vergonyosos allò de ¿què voldrà el sopar el senyor? Tots els dies la mateixa història. A casa els Ming es rosegava la tradició i el costum.

No havien passat ni cinc minuts que la doneta ja va aparèixer pel marc de la porta amb el carret. Es sentia oloreta de clau, suposava que avui l’estofat no me’l trauria ningú. Destapà la safata i així era, hi havia estofat. Es podia veure de lluny com estarrufava el nas.

Carlota de seguida va posar primer el plat al senyor, com era habitual. Després el meu, poc carregat expressament, i després de fer-me una carícia al cap, Carlota sortí a menjar-se les sobres de la safata a la cuina, de part de nosaltres.

El senyor no parlà massa aquella nit. Llevat de dir-me que demà havíem d’anar a missa molt aviat, que no em fes el tossut i fos baix a primera hora. No vaig contestar, no m’agrada anar a missa, però tampoc volia que el pare em castigués dos dies sense aventures ni aliment, així que finalment vaig fer amunt i avall amb el cap i vaig pujar a dormir. Vaig preparar els pantalons dels diumenges amb l’americana que em va regalar la mare i vaig anar a dormir. Imaginava la Carlota mirant-me per un foradet, i dolçament, vaig tancar els ulls.

Les escletxes dels porticons de la finestra ja deixaven passar les destrals que em van a la cara. Desperto una mirada encara temorosa, que no vol que obri els ulls del tot, fa un dia enlluernador. El pare puja ràpid i m’agafa del canell i m’estira tot dient que hem de ser els primers d’arribar a missa, que avui havíem de ser els primers, que no podia ser que sempre arribéssim tard, que no sé quines coses més. Em va fer vestir a ritme de palmes sense esmorzar ni tan sols un tros de pa, cames ajudeu-me a la casa del Senyor. Déu meu, quant de senyor...

En arribar, no hi havia ningú. Ni tan sols mossèn Pere hi era. Així que ens vam esperar durant un grapat de minuts sense dir ni piu. Em vaig voler sentar i el pare em va estirar el braç que quasi me l’arrenca d’arrel. Tot desmuntat jo, fet de llauna.

Tot desmuntat jo i la Carlota sola a casa. I jo aquí amb el pare, i ella a casa. I pensar en l’arribada a casa, i desitjar que sigui aviat, i ella fent carícies al cap i jo mirant al terra, amb galtes roges i ulls contents. El mossèn ja ve, i els ulls no fan pampallugues.

En arribar saluda el pare poc efusivament, i parla de com va tot, evitant el tema de la caiguda al teatre. Malgrat tot, hi ha mirades entre ells que semblen evidenciar que hi ha quelcom a amagar, tenen un secret comú que roman tancat amb clau. No sé si te a veure una cosa amb l’altra o si són assumptes del pare, coses de gent gran. No li dono importància, potser tampoc la té.

El mossèn passa cap a dins, s’ha de vestir i preparar les santes escriptures. Potser avui toca el tema de l’enveja, la generositat, igual l’atzar i el joc, qui sap, de forma contradictòria, el tema és triat arbitràriament, com en llançar una moneda a cara o creu. La gent va arribant a l’entrada, i extranyament, el meu pare sembla com aïllat, el veig que no s’atreveix a parlar amb ningú, que té por del rebuig d’una classe de gent de nas arronsat i pentinats d’oloreta a cirera. No ho entenc. L’altra gent tampoc diu res, i si no fora poc, semblen parlar d’ell en veu baixa. Les gavines que entren del port també semblen riure d’ell, i fan cercles, i riuen i cap al final, marxen a les muntanyes i busquen resguard. Plourà.

Entrà tothom a l’edifici, d’indubtable valor històric i artístic, i mon pare l’últim, esperant encara algun comentari. Res de ningú. Entrà com si res hagués passat, cap alt, gota entre gotes, sang entre sang.

El sermó d’avui dictà ordres als fidels, s’havia de ser generós, potser era una mena de dictamen per a l’inconscient? Una cistelleta passa, diners al munt i en arribar a nosaltres, el pare es treu la cartera i posa tot el que porta a sobre, ho fa poc a poc, per a que el vegin, ho fa i tot així va dient: “el perdó, el perdó, el perdó...” ¿El perdó de què? Per caure? Hi ha alguna cosa que no sé? El pare no em conta res, és un desconegut, o potser ho fa per algun motiu. Li hauria de dir Xiang en comptes de pare, potser queda més apropiat. A partir de demà, no m’atreviré.

L'origen del plaer

2008-10-25T11:46:00.002+02:00

Mil seixanta cops.

Comptats infinits un a un,

i no saps què passa.

Un gran violinista

2008-10-23T12:56:00.000+02:00

Tocava el violí totes les tardes. Arribava, deixava la motxilla a sobre el llit i corria a tancar la porta de l'habitació per tocar el violí. Amunt i avall lliscava la vareta fina. Traient notes blanques i gemecs bruscos i rabiosos, com una veu esgarrada de cantant consagrat.
Ell era jove. Tenia força i uns braços ja quasi experts.
Al cap d'unes hores, quan l'astre rei li deia prou fugia, es guardava la vareta i sortia a sopar. Suat.

Els nostres peus

2008-10-22T10:30:00.005+02:00

Tu, davant mons ulls.
Som un món apart
I lluny un cel de colors
sota mantes al sofà.
se't menja sense voler.
I fora fa fred.

Això no té nom

2008-10-20T23:30:00.004+02:00

De dues pastilles

i un got de ginebra forta.

Ve la paranoia.

Un cigar de boda

i una beguda molt freda,

i porten conversa...

Mescla de licors,

i brillants colors arc iris

em cremen la gola.

Ratlles a la taula,

ben recte, ben fi, ben mort.

Que no en quedi gens.

Addicció clara.

Negació massa clara.

Al final, plorera.

Nassos encongits

i una llarga nàpia.

Tots iguals d'eufòrics.

París

2008-10-20T19:41:00.000+02:00

Me dicen que estoy hecho pieza a pieza, con trozos de lata y hilo viejo. Y el camino les da la razón, ando, pienso y escucho la ausencia de vida, sólo el ruido de las piedrecitas sueltas, nada más. Nadie más. En el mundo sigo yo, y a veces, tú.

Mil tres pasos, y conto tantos más en un instante infinito. He pasado ya tantas sutiles alegrías, en mismo número penas... el resto, sexo. Creo que nada más ha llenado mi propio existir. La luz del día recae apenada y la noche se adueña de todo. Ya no me toca su boca consoladora ni su mirada aprensiva me preocupa, no hay nada si la luz se va. Sonidos de cascabel, nada más.

Los árboles ya se cansan y dejan caer sus hojas en un intento de desfallecer. Yo también soy viejo, y puedo decir orgulloso que he sido mi camino, dirección a nada, con nadie más. A veces, tú.
Y sigo andando, ahora más lento, ya falta poco para llegar. Las últimas curvas són una amarga bienvenida, y al pasarlas todas solo vi a ese viejo de espaldas, caer al suelo y no despertar. Al fondo París se viste de luto, pero sigo andando. Nadie más, a veces, conmigo.

Lluita

2008-10-20T00:50:00.001+02:00

M'aferro a sentir
que no estic mort, no ho estic.
Descús-me la boca.

L'arrel i la pluja, de Txema Martínez

2008-10-18T20:20:00.003+02:00

Títol: L'arrel i la pluja
Editorial: Proa
Autor: Txema Martínez

Fou el primer llibre que vaig demanar en préstec a la biblioteca de Tarragona. Un llibre prim que em va cridar l'atenció, de poemes. Me'l vaig endur.

És un llibre on sentiments com l'amor es barregen amb l'odi amb tocs de crítica. Sintagmes com els ulls, el cel, els arbres, la mort, la nit, la foscor, agulles, llàgrimes, el buit (repetit fins estar-ne fart) i sang (molta sang...) surten a una pàgina i a una altra sense parar, evocant una cruesa animal. Els ulls arrencats és una frase que no apareix només una vegada. Es veu un autor amb alguna cosa negra al pit, molt pessimista, que presenta un món caòtic, on tot evoluciona a mal. Com diu en algun poema, ell mateix necessita un canvi. Potser a falta de que ell reconegui la seva situació projecta la seva visió ferida a la societat i això fa que ho pinti tot tan fosc.

L'amor també te lloc sobretot en paisatges utòpics, barrejat i casi difós dins la bellesa. La crítica també apareix amb escenes com els gratacels, que diu que fan més buida una societat que ja ho és de per ella mateixa.

A part de l'esmentat caràcter del llibre, una altra falta és que va dirigit a una minoria selecta, ja que el vocabulari pot arribar a ser espès fins a límits que jo només havia vist en manuals de psicologia o filosofia. De tant sentimental i recarregat arriba a no entendre's res, o a pensar que vol dir quelcom que segurament no diu ni per casualitat. Potser això és la màgia de moltes poesies, que siguin mares de mil interpretacions. Com un horòscop.

Coses que també criden l'atenció és el menyspreu en més d'un poema cap a la Lluna, de la que diu que és el Sol dels pobres, un element infernal, que juga a fer el mort...

El poema on es demana a un nen que no respiri, i que es mori per a que altres puguin respirar aire obert.

Cares que es fonen com plàstic, algú que et tira oli roent a la cara, agulles baix les ungles...

Malgrat tot el dit, i molt de tard en tard, apareixen petites perles en poemes aïllats, com una micra d'or entre el fang negre del meandre d'un riu. Potser aquests petits brillants li van donar el premi Carles Riba 2007, això o les múltiples mencions d'autors famosos (Antonio Machado, W. Shakespeare...) en altres llengües i algun dels seus poemes. No trobo cap més raó.

Préstec d'amor (a retornar durant tota la vida)

2008-10-17T17:16:00.007+02:00

Sortir al carrer
a degustar llums al cel,
i veure't passar.

Veure't arrupidet,
baix els frescos llençols blancs.
És estiu al matí.

El suc de les freses
caient per la comissura
d'uns llavis amats.

Tocar-te el melic,
i que no te'n vagis lluny.
Com Colometa.

Tancar els ulls junts,
i sentir-te respirar
sobre el meu clatell.

Proyecto de futuro

2008-10-13T18:13:00.001+02:00

Estaba aun poco avanzada la mañana cuando se me cayó el Sol al suelo. La estancia quedó en una más que evidente oscuridad i alguien se desvaneció sin que ninguno de los muebles ofreciera disputa.

La sala nunca más volvió ni siquiera a una triste penumbra. Ruidos tan solo evidenciaban que alguien permanecía atrapado en sus tripas.

El rellano era lugar de tertulia para los vecinos aburridos, uno murmura, supone el otro, un tercero se tapa la nariz pues dice que el hedor que de allí emana es salvaje. No miente, murmuro desde la mirilla sin que me oiga, de el mundo brota un perfume un tanto desagradable.Pasaron horas desde aquel acto. Pienso orgulloso que no me afectan sus juicios, aunque sé que pienso demasiado.

Oigo pasos en la escalera dirigiéndose a la entrada. Son muchos. Ahora ya no murmuran, hablan sin esconder sus palabras. Se oyen ruidos en la cerradura y mando acallar mi mirada, cierro los ojos. Me levanto y silencioso dirijo mi brazo al armario, sexto cajón de la parte derecha. "Trabuco naranjero año 1975" dice la etiqueta.

Por fin el mecanismo de la puerta manifiesta su debilidad y antes de que la primera luz tocara mi piel un estruendo sordo y cruel había helado la habitación. Nunca me había corrompido nada ajeno a mi. Pasado y presente no lo lograron. Señor futuro estuvo a punto pero solo era un mendrugo.

Nací yo solo, nadie pudo parirme. Siempre me creyeron como al Sol que nace. Nada más lejos, soy tiniebla.

Identitat calculada

2008-10-12T20:22:00.004+02:00

Com una cançó pot trencar-te l'ànima com una magrana, i et pot fer sentir una cosa a dins que no saps que és.
Pessigolles als ulls i a baix dels pulmons.
Un calfred propi de la polipoesia.
D'allò que no s'entèn i que no seria bo d'entendre.
Allò que és més bonic així.
Únic, sense motiu ni objectiu. Atzarós.
Juguem a inventar paraules i comunicar-nos sense intentar saber que ens volen dir. I fer piu-piu com moixonets. I fer coses que ningú ens ha manat, atrevir-nos a jugar.
Siguem bombolletes de gas dins una coca-cola, sense rumb definit. Improvisem.
Siguem pedretes de canal, petitones, i no ens quedem quiets.
No deixem que altres prediguin que farem, sorprenem sempre.
No deixis que et diguin qui ets. No siguis mai tu.
I al final, quan ja res puguis fer, al llit, sabràs que has fet el que havies de fer.
No siguis fill de manual. Crea-te'l tu.
Sigues primer que les normes.
Atzar calculat a posteriori.

La cena

2008-10-11T09:22:00.001+02:00

Esa tarde llevaba sus anillos más queridos, pero no relucían. Las joyas habían enmudecido, y su color se había vuelto en mustios blancos i negros, sin tonos de gris. Nunca en mi vida había visto a esa niña tan quietecita. Siempre movida, siempre corriendo, jugando a ser mayor y experimentando con los secretos.

Estaba sentada en aquella piedra de molino, sintiéndome culpable por no llorar. El Sol ya jugaba con las montañas a resguardarse del frío y en cuestión de segundos una sombra se coló por entre las ramas. Y me atreví a preguntarle a don Sol por su resfriado, y solo un rayo de luz me contestó.

La noche ya esperaba su turno, y la primera lágrima ya corría por mis mejillas. El frío la convirtió en escarcha antes de tocar el suelo, y al caer, tocando la tierra se rompió en mil pedazos, cruel.

Esa noche no hubo una cena como todos los días. Fue especial. La oscuridad compartió mesa con don Sol, esa niña fue ya mujer, y aparentando rocío de la noche yo la miré, y me sentí orgullosa.Las dos miramos la tierra y una risilla inocente envolvió nuestras caras. Ahora era la tierra quien lloraba, y nadie recogía sus lágrimas. Paciente del rencor, víctima de la venganza.

Als meus ulls

2008-10-05T12:22:00.003+02:00

Si algú podés veure,
llimones als meus ulls.
Si algú podés veure,
com se'm cremen
i perden color.
I se'm queden grisos.

Si algú podés veure,
les interferències
i la manca de brillantor.
I pogués fer-me recuperar
colors verds.
Jo li daria
els meus ulls.
Color de llimona.

Mai més

2008-10-04T09:34:00.002+02:00

Obrí la porta i descobrí el color negre. No podia veure res degut al canvi de llum. S'apartà de la porta i esperà fins recuperar la vista.

Entrà, i tot examinant la sala avançà tres passos més. Les parets eren grises de plor, l'aire brut de por i al fons moria la vida.

Va retrocedir un pas en veure-la, asseguda contra la paret posterior de l'espai, només il·luminada per la llum que entrava a través de les reixes d'una obertura ínfima i llunyana.

Li va fer por els seus cabells llargs i negres de dol, la cara totalment blanca, empolsegada d'amenaça. Mai més veurà el poder d'uns ulls enormes i prepotents, maquillats de negre i aquells llavis luxuriosos de vici.

Una mirada prepotent i plena de mort. La Laura retrocedí i tancà el pany de la cel·la. La criatura baixà el cap i tota trista morí. La dalla ja no tallaria per la Laura.

Percepcions

2008-09-24T18:24:00.001+02:00

Estava dins l' ascensor, encabit, quasi bé a la força, la desesperació de qui no pot fer res em menjava. Pensava, tancava els ulls. Intentava pensar en una altra cosa. Inútil, no podia llevar-me del cap que allí dintre només estava jo. Hom no podia pensar bé en altres coses. Només aquella maleïda cel·la em rondava pel cap.

Posava el cul a terra i intentava dormir, sense èxit. M'aixecava i tocava per enèsim cop els botons de les corresponents plantes. Silenci tan sols, ni un lleu moviment d'esforç per part de la maquinària. Qui sap quanta estona podria aguantar més, amb aquell estat de nervis. Marcava el número de telèfon d'emergències, silenci.

Silenci, aquell soroll em turmentava el cap, i a la fi, passaven les hores, més ràpides, alleugerides fins arribar a l'alba, quan em vaig despertar, aquell sis de novembre, després de, borratxo, haver-me quedat tancat en un ascensor amb la porta oberta de bat a bat.

Haikus

2008-09-22T00:34:00.011+02:00

NO PARLO, PERÒ SENTO
Porta poesia
al paladar qui a la vida,
no sap com parlar.

SI TU VOLS
Patir no puc jo,
parlar i escoltar tampoc,
no puc, si tu em toques.

BOIG MEIX
Un bon meix pastura,
ca no ho sóc jo de bon meix,
jo, boig, menjo Lluna.

DISTINCIONS DE LA LLUM
Mirada aprensiva
i boca consoladora
són parts de la llum.

TA PELL

Tes pigues són negres
com raïms del Priorat.
Blancs tos ulls, de postres.

Ira

2008-09-21T10:36:00.001+02:00

Ferides a la cara,
marques de botes amb mala llet a les cames.
Plora ma pell.

Perdo les flors de tots colors,
i em guardo per a mi les més negres.
De blanques no en tenia, te les vaig donar.

Sento cops encara al meu cap,
cordes que tiben i uns lleus cruixits.
L'últim sona més fort.

Tot s'acaba abans de poder tastar
la fruita d'aquesta terra.
Raó inexistent d'un egoisme contraproduent.

Motiu escàs per tan terrible conseqüència.
Fruit del subconscient, irracional de mena.
Cau ara madura, la fruita ja pesada.

Tanca els ulls, i plora poc. Dolça.

Ara toca viure

2008-09-20T00:03:00.000+02:00

La campana de les set i ja fuig la gent carrers endins. Les portes xisclen i sonen a fusta. S’escolten mil voltes de clau alhora i tremolo. Jo també hauria d’anar tirant.

Tres-centes cinc cames caminen plegades per la vora del canal. Fan soroll de mort i ja desprenen olor de brutalitat policial. Superioritat sense pausa durant temps, veig com sense voler em guanyen terreny pel carrer de granit. Camino més de pressa, no penso en res més que en la por que sento a la panxa. Em pregunto el motiu de no haver anat a amagar-me amb l’avís. M’imagino el so d’un trabuc i corro més de pressa.

Gaudeixo la meva capa volant a l’aire i pateixo amb els cops de les sabates, és l’únic que tinc. La camisa em demana uns minuts de lleure i no li puc donar. La velocitat augmenta… I a la fi, els botons cauen i cedeixo, tres minuts més baix l’olivera i desperto mort, la dalla talla i ja no torno, la mort ja em cus els botons i m’engalana, és hora de passar comptes i no puc dir que els botons no són meus, és hora d’hipocresia, és un moment com qualsevol altre de la nostra vida.

El paviment s’acaba i no tinc frens, jo pararé el teu cop.

Temps

2008-09-14T20:11:00.002+02:00

Gelades flors de cirerers, tan boniques a la primavera i caigudes pansides sense vida pocs dies després.

Curta vida amb dret a dol, senyal inequívoc de la tristesa del temps, caminant de cap dur i esgotador.

Consumició bruta de l'amor esgarrapada per imprevistos temuts i recordats per sempre, que mai voldran sortir dels calaixos polsegosos de la cruel memòria.

Música

2008-09-13T16:27:00.008+02:00

Algú toca música quan camino, i calla quan m'aturo. I més bonica com més ràpid. I algun gall en aturar-me a mirar aparadors. Nines que ploren, diabòliques i trens elèctrics que no surten de l'estació. I soldadets vells que no s'aguanten drets.

I al tornar a caminar un somriure omple la cara rodona de les xiquetes. I semblen acomiadar-me a toc de timbal.

Sembla que m'estic acomiadant de tot, sense voler-ho però sense oposició. Em venen les llàgrimes i cauen a terra, i en trepitjar la primera, cop de plats. M'agafa desprevingut i m'espanto. Segueixo, i al final de l'avinguda la xaranga retrocedeix, i una de nova s'agafa a mi amb diferent ritme però igual base. He de tornar a començar, i ho faré bé.

Pare sense versos

2008-08-29T01:21:00.007+02:00

De brillants aigües
no en ragen al meu poble,
que de cendres i runes,
prou ja n'han tirat,
i ara cal amb poca pressa
que el temps filtri
el que la gent no ha volgut guardar.

Pobres poetes morts.
Pobres lletres desconsolades,
espontànies.
I pobra la goma que borra art.
Bé perquè no li sona bé,
bé perquè els fa mal sentir.

Pobre botxí obligat a desfer
el que una mà ha volgut que sigui
per sempre, i per mai.

Dos velas para el diablo

2008-08-27T00:15:00.006+02:00

Títol: Dos velas para el diablo
Editorial: Ediciones SM
Autora: Laura Gallego

El llibre també està editat en català per l'editorial Cruïlla, però que jo el vaig trobar a la biblioteca d'Amposta en castellà.

El llibre està molt i molt bé, tot i que es de lectura per a nois de entre 14 i 18 anys, aquesta franja es pot estendre fins als que es vulguin perfectament, ja que no resulta ni obvi, ni es queda curt de vocabulari, ni té temàtica ni trama pobra ni poc treballada.

L'autora és un gran exponent espanyol en literatura fantàstica, i si bé no es pot comparar a altres novel·listes estrangers com la J.K. Rowling, si que és cert que arrossega una quantitat considerable de fans incondicionals.

Tot i que les repeticions d'expressions és una constant, aquestes només poden molestar les primeres 7 o 8 pàgines d'obra. Després resulten còmodes, i inclús pots arribar a passar-les per alt.
El llibre és de ciència-ficció en la seva totalitat, i tracta la batalla eterna entre àngels i dimonis, utilitzant noms reals en ambdós costats de criatures que segons diferents religions i creences, han existit de veritat, amb l'única excepció del protagonista, un dimoni anomenat Angelo que és inventat, encara que el nom passat d'aquests dimoni si que és real (els dimonis i els àngels canvien de nom al llarg de la història, descobriu el motiu llegint el llibre).
La novel·la tracta d'una noia humana que es diu Caterina (més endavant a l'obra, Cat), que viatja amb el seu pare Iah-Hel (un àngel) en busca de Déu. Però aquest és assassinat i ella sent la necessitat de venjar la mort. Lluitarà contra els dimonis, suposats autors del crim i es posarà en batalles d'espases (unes d'especials, no us creieu que són normaletes ni d'Albacete tampoc! Són les úniques amb que es pot matar una criatura d'aquestes del cel i de l'infern) ajudat per un dimoni, Angelo.

Aviat anirà descobrint els seus propis orígens i els del món, tot sobre el crim, i evitarà que la humanitat mori a mans d'un dimoni poderós.

La trama s'anirà entortolligant de tal manera que no podreu endevinar que passarà al capítol següent, us ho dic jo! El desenllaç és del tot imprevisible.

Afegir que les últimes 4 o 5 pàgines no són recomanables a gent de la que plora amb anuncis de magdalenes, ja que fan emocionar de cor, de veritat.

Una lectura molt i molt recomanable. Ja ho sabeu, si no voleu comprar-lo i gastar massa, jo demà el tornaré a la biblioteca d'Amposta. Són 410 pàgines aproximadament, vinga i agafeu-lo!

Repeteixo el mateix, no he fet mai crítiques, així que no sé si està massa ben feta. Us demano disculpes en tot cas si conto massa o massa poc.

Impertinent

2008-08-26T18:25:00.000+02:00

Veig una cara trista tot mirant a terra, veig un ambient encoratjador i m’aturo. Penso. Els meus ulls ja llueixen vestits de perla. M’acosto i ja plora, la toco i em fuig, i qui més la segueix no l’atrapa. La cara li queda coberta i no la veig. Li dono una mirada i no la vol. Desespero i desisteixo. Escolto la ferum de la seva pell i la miro insistent.

Espero cansat, em segueix i no es cansa de jugar inútilment. Li dono l’esquena i la foscor l’envaeix.

Em giro, i amb regust de moscatell a la boca em trobo trist, assegut mirant la terra. Em sento observat però tot i així, penso.

Sexe insegur

2008-08-20T22:47:00.002+02:00

Petjades al terra de botes brutes,
uns quants pensaments ratllats en mala lletra a la paret.
M'estiro al sofà i penso en tu.
No sé qui ets (i no ho vull saber).
Somio que m'agarres per l'esquena i em despulles,
poc a poc,
ara ràpid,
poc a poc.
Et sento dins meu i ara,
no sé qui sóc (i no ho vull saber).
Sóc un home? Sóc una dona? Potser no sóc un gènere.
Potser sóc quelcom més complicat.
Saps? Crec que no sóc, jo crec que sento.
Opino que ara no sóc.
No sento.
Em fonc baix les aigües de l'Ebre,
allà em vesteixo, sento, i per fi sóc,
no un home,
no una dona,
simplement, sóc.

Àngel blanc

2008-08-19T21:34:00.006+02:00

L'àngel blanc no sempre vigila.
A vegades sols il·lumina
amb una llum prou pobra
per saber on és la seva ombra.

Hi ha molts àngels prou lluents
per donar-me llums congruents.
No sempre és ma llum la que em permet caminar,
de vegades solc deixar-me portar.

Ara no faig llum, i ningú me'n fa.
Ara una llum pobra em portarà.

Ara, poca llum no és mal.
Ara poca llum és sucre.
Després tanta llum em cega.
Ara la foscor és mel, tinc mandra.

Demà ja m'encendré i enlluernaré tots els somnis.
Demà, potser el Sol quedarà petit,
i hauràs de girar al meu voltant.
Demà... tu seràs Lluna.
Per sempre ells, àngels lluents.

El noi del pijama de ratlles

2008-08-19T20:41:00.007+02:00

Títol: El noi del pijama de ratlles
Editorial: Empúries
Autor: John Boyne
Preu: 13 euros

És un llibre que em baix comprar a una llibreria tarragonina el dissabte la tarda, quan n'estava buscant un altre que no vaig trobar, curiosament.

Havia sentit a parlar d'aquest llibre, i sé que va estar algun temps en la llista dels més venuts, així que a falta del desitjat, me'l vaig endur cap a casa.

El llibre per ell mateix no és que sigui cap ideal d'estil, ni de vocabulari, no és allò que es pot dir una obra magna, per a que enganyar-nos. Al principi no enganxa del tot, l'autor es val de repetitives descripcions de coses, actituds, moviments i llocs, que, com a frases fetes, es van succeint una vegada i una altra escrites calcades al llarg del llibre. Al final un s'acostuma.

Un cop començat, i tot i la poca tirada al principi, el llibre et va atraient sense un motiu aparent.

Definitivament, crec que si no fos pel tema que tracta (els camps de concentració nazis a Polònia, la manera de viure a un i altre costat, l'odi aparent entre bàndols, i com uns nens poden trencar les normes), el llibre no hagués aixecat ni la meitat de pols.

No hi ha un excés de continguts, de fet, crec que l'autor escriu molt sense dir res, però repeteixo, per algun estrany motiu que no arribo a saber, no pots parar de llegir pàgines i pàgines fins a arribar a l'última (a mi les 260 pàgines del llibre em van durar una mica menys de 2 dies).

El llibre tracta sobre una família berlinesa, on el pare és un alt càrrec de l'exercit de Hitler, que s'ha de traslladar al camp de concentració d'Out-with ja que el Fúria (Hitler), així ho demana, pel que es deixa entendre, Ralph (el pare) promet i li encomana dirigir tal camp.

A disgust de la resta de la família, marxaran de Berlín i es posaran a viure en una casa pitjor a l'anterior, tot per la feina i poder dir que tracten a "l'espècie inferior" com a trossets de merda, com ells mateixos els diran que són.

La mare i la filla gran, Eva i Gretel, es resignaran un temps, i poc després es posaran de banda de Bruno, partidari de marxar des del primer dia. Però quan ho aconseguiran ja serà massa tard i el fill petit Bruno ja s'haurà adaptat a una nova vida tenint com a confident un nen jueu, Shmuel.

El destí farà que el nazisme destrossi tota una família, on la mort de 3 membres durant la novel·la, d'algun que altre amic dels pares, continues obligacions i discussions, imatges cruels de submissió de gent innocent i valuosa, i la final tornada a Berlín, no tinguin un gust agradable.

En definitiva, una història que funciona pel tema i no per l'estil, però que fa pensar, i ensenya que potser no tot val la pena a la vida.

(Perdoneu si explico massa coses o massa poques, o si resulta una mica confús, però mai havia intentat fer una crítica d'un llibre per a ningú, tot i haver llegit moltes històries).

Dolces cadenes

2001-01-01T21:52:00.002+01:00

Aquest bloc neix amb la intenció de recordar tots aquells pensaments i experiències que tot i ser rutinaris, amargs i frustrants acaben per convertir-se en allò que fa la vida tan agradable.

Jo sóc un estudiant de psicologia amant de la literatura i malalt de l'escriptura com a mètode de catarsi.

La temàtica del bloc és variada, massa, potser dispersant l'interès del lector, però això no difumina la seva utilitat, servir de diari personal i llibreta de notes per a un futur molt o poc llunyà.

Espero que en gaudiu o que us sigui d'utilitat.